Destiería d'espígol
A primers d'Agost, i després del bàndol anunciador que la caldera estava en marxa, començava en la Serra la temporada de sega d'espígol. En altres poblacions més fredes, com Vistabella, aquesta començava més tard. Així, per espai d'un mes o mes i mitjà, depenent de la bondat de la collita de l'any, s'establien dos torns de treball, en els quals un parell d'homes per caldera i torn, cobrien les duríssimes vint-i-quatre hores del dia. Un dels torns començava a les 12 de la nit, i finalitzava a les 12 del migdia, hora en què començava l'altre. Cada parella despatxava tres calderes per torn, comptabilitzant-se per tant fins a sis al dia.
El sistema de destil·lació era simple i enginyós alhora. En una gran caldera de ferro, es tiraven uns quants poals d'aigua. Després, es col·locava una reixeta, també de ferro, amb la finalitat de que separara l'aigua que s'havia tirat, de l'espígol que s'anava a ficar, i que pràcticament era embotit entre la reixeta i la tapa que tancava la caldera. Amb aquesta omple fins a les vores, es cobria amb la tapadora i , amb l'ajuda de fang i gruixudes grapes de ferro, se segellava fins a quedar un recipient hermètic.
El foc que avivava la caldera des de la seua base, alimentat amb les mates d'espígol ja destil·lat, iniciava el procés. A poc a poc, les altes temperatures anaven transformant l'aigua líquida, en vapor. Un vapor que, en ascendir, s'enriquia amb l'essència de l'espígol i, per l'única vàlvula de fuita de la caldera, una obertura en la part superior de la mateixa, començava un recorregut per un autèntic laberint de tubs de ferro galvanitzat que, submergits sota les fredes aigües de la pròpia bassa de l'hort, i precisament per causa d'aquest canvi brusc de temperatures, convertia de nou el vapor en matèria líquida, en aquest cas una espècie de fluid oliós.
Finalment, la mescla es vessava sobre un estrany recipient metàl·lic que obrava un últim prodigi, ja que, com per art de màgia, separava l'aigua, de l'essència. Açò ocorria per que el citat recipient estava equipat amb un tub que, apostat en el fons del mateix, permetia a l'aigua, més pesada que l'essència, alliberar-se de la foscor i fluir per fi a l'exterior, abocant-se sobre un poal de metall. En omplir-se aquest, els treballadors retornaven l'aigua a la bassa, al mateix temps que col·locaven una pedra sobre la paret.
Quan es comptabilitzaven set d'aquestes pedres sobre el mur, era el senyal inequívoc que la caldera havia vessat tota la seua essència. Havia arribat el moment d'evacuar-la i començar de nou tot el procés.
